Personal project illustrating a story by Joan Casas:
La increïble i breu història de l’home heterogeni
L’home heterogeni es vesteix sense cap pressa. Primer una cama, després l’altra. Ara un braç, ara l’altra. Pèl a pèl, l’home heterogeni s’encaixa a si mateix. Dit a dit, dent a dent, ull a ull, l’home heterogeni es completa a si mateix. Un cop construït, l’home heterogeni surt al carrer i saluda a la portera, que no és heterogènia, però sí molt amable. Els llavis somriuen. Posa un peu a la vorera, després l’altra. Mira el semàfor amb un ull, després amb l’altra. Incaut com és, i seguint l’instint de les seves cames (que mai consulten el seu cap), l’home heterogeni retalla per un carreró fosc per tal d’arribar abans a cap lloc concret. Allà veu una colla d’adefesis que rosteixen un mitjó en una foguera feta amb papers. Malvats per naturalesa, els adefesis grunyen en veure’l i mostren ofendoses cares per sota les caputxes. Tenen la pell verda, les ungles llargues, els ulls rogencs i les dents afilades. L’home heterogeni, que no ha deixat de somriure, els mira encuriosit. El nas, que tot ho ensuma, diu: “Ull, que aquests fan cara de ser uns boques”. Les celles de l’home heterogeni es busquen l’una a l’altra per sobre el pont del nas. Les seves cames, però, segueixen caminant a pas decidit, mentre l’home heterogeni avança com un tot cap als adefesis. Ignorant les amenaces, les orelles fingeixen venir de Suècia. Un ull veu, i l’altra mira, com els adefesis arrenquen a córrer cap a l’home heterogeni que, encara amb un somriure als llavis, sent com amb la seva mà dreta els saluda. Aprofitant l’espai que queda al costellam, un dels adefesis (el més malvat de tots, el que té els cabells més negres i l’alè més infecte) l’hi clava ganivetada entre costella i costella. Com una pluja de perfídia, l’home heterogeni sent un nombre n de punxades. Segons després, l’home heterogeni resta a terra amb un somriure encara als llavis i els ulls oberts, mirant i veient una petita escletxa de cel que s’obre entre els edificis alts i grisos del carreró. Després de robar-li tot el que duia a sobre de valor, els adefesis marxen amb el mitjó rostit a la boca, i l’home heterogeni resta a terra. Mica en mica, nota com es comença a desfer. Primer, l’hi cau una orella. Després, l’hi cau el nas. Mica en mica nota com, pèl a pèl, l’home heterogeni es desencaixa. Ull a ull, dent a dent, dit a dit, l’home heterogeni es desfà en si mateix. De les parts que cauen poca cosa en queda, doncs es converteixen en pols just tocar al terra. Mica en mica, l’home heterogeni desapareix, fins que només en queden els llavis, que encara somriuen. Aquests, en tocar a terra, no es desfan. De l’home heterogeni, són l’únic que en queda.
Share on: