Live illustration in a Audiovisual show, representing a story by Joan Casas:
… O això és el que li deien sempre al petit Tom.
Tot va començar quan, fa molts anys, el petit Tom jugava a orinar-se en caus d’escurçons per fer-los sortir i llavors marxar corrent entre rialles estridents de nen trapella. Va arribar un dia cruel, però, que va semblar capgirar completament la sort del petit Tom quan, mentre orinava feliç en un cau, un escurçó va sortir de darrere unes mates i, sense donar-li temps per reaccionar, va mossegar-li una cama. Malgrat es va afanyar tant com va poder, quan va arribar a cal metge ja era massa tard i, per prevenir una infecció pitjor, el metge va haver de serrar-li una cama. Llavors va ser quan, entre llàgrimes de tristesa i queixes sobre la mala sort i la injustícia del món, algú va dir-li per primera vegada que podia considerar-se afortuntat, que hi havia molta gent al món que estava molt pitjor que ell i que, per tant, no tenia dret a queixar-se. Ell, cap cot, va clavar la mirada a terra i va assentir trist i fins i tot avergonyit en comprendre que, potser, es queixava sense motiu.
Un temps després d’aquella desagradable experiència, el petit Tom somreia a la vida i es mirava el dia a dia amb optimisme. Potser era per la falta d’un hobby com el footing o el ballet, o perquè tots els seus amics jugaven a futbol, però el petit Tom havia desenvolupat una actitiud de vida altruista, generosa i entregada als pobres animalets abandonats, que, de fet, eren els seus únics amics. Un dia, el petit Tom tornava de donar llet a una família de gatets de carrer que vivien en una fàbrica abandonada a l’altra banda de la carretera amb tanta mala sort que, quan va intentar travessar, li va relliscar el bastó que li servia a mode de cama i va caure al mig de la carretera. Malgrat que el cop va ser dur, el petit Tom va saber-se arrencar un somriure dels llavis, fruit de la seva actitud positiva. Segons després, però, l’infortuni de la vida perversa va voler que un camió brut que transportava pèrfides begudes alcohòliques l’atropellés, segant-li la cama que li quedava.
Ja a l’hospital, i recuperant-se, el petit Tom plorava i es queixava de la seva desgràcia, quan algú li va recordar que sempre hi hauria algú que estaria pitjor que ell. Llavors el petit Tom contenia les llàgrimes, s’empassava el nus de la gola i es tranquil·litzava alhora que s’avergonyia de si mateix. Ja sense cames, el petit Tom corria (o millor dit es desplaçava) amb un carretó moníssim pels carrers del poble, saludant amablement el carter, la pastissera, el llauner i tots els veïns que trobava. Un dia de sol esplèndid i núvols prims, però, la vida va tornar a fer un tomb pel petit Tom, i és que mentre baixava rabent per un carrer massa vertical es va trencar una de les quatre rodes del seu moníssim carretó. El desastre va ser tal que el petit Tom va sortir disparat a gran velocitat i es va estrellar contra la paret d’una casa, amb tanta mala sort que el braç esquerre li va quedar girat al revés.
Segons els metges, el millor que podien fer per evitar la gangrena era tallar-li el braç i, com a molt, substituir-l’hi per una escombra. Contenint el nus a la gola, el petit Tom es va atrevir a insinuar que era un desgraciat i que la vida no el somreia. Com una ofensa personal, la resta d’assistents de la sala van callar, contenint la respiració indignats, fins que un d’ells va recordar-li al petit Tom la gran veritat. Aquest, resistint estoicament les temptacions d’engegar el seu interlocutor a prendre pel cul, va baixar la vista a terra resignat. Ja sense cames i amb un braç de menys, el petit Tom va tunejar-se el seu excepcional carretó, reforçant les rodes primer de tot i fent-lo còmodament manejable amb un sol braç: el dret. Amb un somriure als llavis (que, per sort, encara tenia), el petit Tom va sortir de casa seva saludant el veïnat, la masovera, la dona que renta, la vella que fila i el brau caçador, que sempre vigila. Cofoi amb el seu braç dret, que es tornava musculós per moments, va veure una encisadora companya de classe que sempre li havia agradat. Rínxols d’or sobre dues perletes negres però brillants, galtes enrojolades, nas petit i rodonet, llavis molsuts de color de rosa i aquell vestidet blau clar que tan sovint duia. El petit Tom, descendent del semental primigeni, va posar la seva millor mirada seductora i va aixecar un braç (o sigui, EL braç) saludant efusivament la nena mentre la cridava. Encara ara ningú sap d’on va sortir ni com va ocórrer, però un malvat ornitorinc volador vingut de l’espai exterior va passar volant en aquell moment, amb tanta mala sort que va clavar queixalada al braç del petit Tom, arrencant-li de soca-arrel. Confusió! La nena, en veure-ho, cridava i cridava. El petit Tom, que es mirava incrèdul el munyoc sanguinolent, es preguntava si es despertaria d’un moment a l’altre amarat de suor dins el llit o si, de nou, la fortuna li havia tornat a picar l’ullet.
Salt temporal i espacial, i quan al petit Tom encara no li havien acabat de curar la ferida, una veu s’anticipà a la seva previsible reacció, advertint-lo que podia considerar-se afortunat de conservar encara el cos i el cap, que hi havia molta gent que no tenia tanta sort i que n’havia de ser conscient, d’això. El petit Tom va sortir de l’hospital amb el seu últim model de carretó: un flamant Llengüeitor-3000, que tenia rodes tot-terreny, cinturó de seguretat, recolza-braços (ja venien inclosos, quin remei!) i un fantàstic comandament per dirigir al carretó que es podia controlar amb la llengua. El petit Tom, que ja no es gastava els diners en sabates, passejava cofoi pels carrers del poble a bord de la seva nova montura, saludant l’alcalde, el rector, la castanyera, el senyor Ramon i tot el seu exèrcit de criades, que somreien a l’uníson de la mirada del senyor Ramon. Deu ser que el petit Tom mai ha estat gaire avesat a l’observació, però mentre corria (rodava) absort en els seus pensaments li va passar completament per alt el fil d’estendre la roba que penjava irracionalment baix de cantó a cantó del carrer. El vuitè nan, que no havia anat a veure la Blancaneus perquè li havia tocat a ell estendre la maquinada, no se’n va ni adonar que el petit Tom s’acostava perillosament de pressa al seu mortífer estenedor. Inevitablement, el petit Tom va trobar-se amb l’estenedor malvat, amb tanta mala sort (i ja és tenir-ne) que l’hi va tallar el cap a l’alçada del coll.
El petit Tom, amb la mirada absorta mentre els metges li cosien la ferida del coll, va preguntar en veu alta si realment creien que encara hi havia algú que estés pitjor que ell al món. Els assistents, deixant les crispetes, van intercanviar un teixit de mirades silencioses, esperant que algú prengués la iniciativa de parlar. El pare d’el petit Tom, home de bé com cap altre, advocat reconegut i estimat arreu del poble, va ser qui va trencar el silenci, advertint al petit Tom que, malgrat pogués semblar-li injusta la seva situació, havia de pensar que sempre, arreu, i encara que a ell no l’hi semblés, hi hauria gent que estaria pitjor que ell. Sobre una meravella de la tecnologia en forma de potes d’aranya metàliques, el petit Tom va sortir de l’hospital amb el cap ben alt (figurativament, és clar, ja que l’estructura metàlica de potes no alçava més de dos pams). Dels quaranta veïns que va saludar, més de vint van marxar corrent, espantats en veure venir l’estructura esfereïdora que sostenia el petit Tom, i potser una dotzena van intentar aplastar-lo a cops de peu o de pala. La resta, però, van saludar amablement el petit Tom mentre es queixaven que les lumbars i els genolls anunciaven un canvi de temps… Pobres infeliços! Llavors, el petit Tom ho va entendre i els seus ulls es van il·luminar. Per primera vegada es va adonar que potser aquella frase que tan sovint li havien dit i que tan estúpida li semblava resultava ser més certa del que es pensava: el petit Tom no tenia dolors de cap mena, tampoc mandra d’aixecar-se al matí (li era literalment impossible fer-ho!), ni por de trepitjar alguna tifarada de gos. No s’havia de preocupar de vestir-se abans de sortir de casa ni d’abrigar-se quan feia fred. A dutxar-se, hi estava menys del que es triga a dir “dutxa”, no s’havia de tallar les ungles ni posar-se crema hidratant a les mans. Llavors, i per primera vegada, el petit Tom se sentia afortunat de veritat. Ja no és que no cregués que hi havia gent més infeliç que ell, sinó que començava a comprendre que difícilment hi hauria algú més feliç, i un somriure li va néixer als llavis.
Malauradament, el petit Tom va reflexionar que, si no tenia cos, almenys el cap se l’havia de cuidar per fer un bon goig, així que va decidir que s’havia d’anar a tallar els cabells. Menys d’una setmana després d’haver-se adonat de la gran veritat, el petit Tom va escollir el barber equivocat. Mentre li rentaven el cap, el petit Tom va decidir que volia un tallat fresc, nou, transgressor, per celebrar la seva nova condició d’afortunat. El barber es va espolsar el bigoti amb un moviment horitzontal de llavis, va aixecar sinuosament una cella mentre mirava amb mirada escèptica el pentinat del petit Tom i va prendre les eines. Amb unes tisores de podar va intentar tallar-li el serrell tan acuradament que, de fet, li va escapçar el cap en dos. Així i tot, i durant els segons de vida que encara li van quedar al petit Tom abans de morir, va ser conscient de quant afortunat era, ja que mai més tornaria a tenir mal de cap.
Share on: